EL LLAVERIAS ENTRA A IMPREMTA

Ja tenim a les mans la primera prova d'impremta del llibre! És el darrer pas abans de tenir-lo sencer. Si no hi ha cap imprevist, el 20 d'abril, un any després de guanyar el premi, anirem cap a Lloret de Mar  i aquest cop  tornarem amb Una mar de Joseps sota el braç.

I això no és tot, ja que després de dies d'inactivitat al bloc encetem avui un període que esperem sigue frenètic. Tenim en marxa un munt de projectes que aniran traient el caparró per aquí.

TOFULET

Aquesta és una història de persones i animals, com n'hi ha moltes.

Aquest colom es diu Tofulet. Va arribar a casa una tarde d'hivern buscant refugi i ja no ens va abandonar. Es va acostumar a natros i natros a ell. Al cap d'uns mesos va agafar tanta confiança amb la persona que li donava de menjar, el meu pare, que tot sovint el seguia volant mentre ell passejava pels voltants de casa. I també va esperar-lo per morir. Un fort cop de vent, d'aquest vent que ens fa parar bojos, el va malmetre. I al cap d'uns dies, quan el meu pare va anar a donar-li menjar, Tofulet es va deixar caure als seus peus, morint en la seua companyia.

La història de Tofulet forma part d'un recull d'apunts biogràfics que hem preparat per a una persona especial. Hem fixat la seua memòria oral escrivint les seues vivències i anècdotes familiars en un petit llibre il.lustrat.

MATINAL

aroma de tarongina

ulls de nen

en temps de diumenge

BYE BYE NEW ORLEANS, HI CHICAGO

A New Orleans les coses s'havien posat difícils, tant per a viure com per a tocar, tocar música s'entén. Estàvem a prop d'encetar una nova dècada, la dels vint, i la primera gran guerra europea ja havia traspassat fronteres, fins i tot les nostres. Per això quan el Buddy em va dir que a Chicago seria més fàcil trobar feina, no m'ho vaig pensar gaire, en realitat no ens ho vam pensar gens.

El dia en que tots dos vam arribar a Chicago, una pluja fina amerava els seus bulliciosos carrers, i la nostra il.lusió ens feia de paraigües. Havia deixat una nota a casa anunciant-los que marxava i m'enduia la meua atrotinada trompeta, crec que ja de tercera mà, i poca cosa més. Estava imaginant-me la cara del meu pare al descobrir que jo havia fotut el camp de casa, quan el Buddy va cridar la meua atenció:

- Ei, Bigcat, hauríem de preguntar per on para el South Side!

- Només ens cal flairar la música, no oblidis que els negres portem el ritme a la sang -vaig dir-li jo.

Però no vam ser nosaltres els qui vam trobar el South Side, va ser el South Side el que ens va localitzar. Cansats ja de la pluja tocacollons vam decidir buscar refugi momentani en el primer local que trobéssem al voltar la cantonada. Al poc, el Buddy i jo ens vam mirar i vam somriure llargament en llegir el rètol que teníem davant dels nassos: "Dreamland Cafe".

A aquella hora del matí el cambrer del local es prenia la seua feina amb calma, trafegava amb les cadires apujant-les damunt les taules i ni ens va mirar al dirigir-nos cap a ell. Al cap d'una estona de parlar-li ja ens vam semblar més simpàtic, sobretot perquè va aconseguir-nos allotjament; el propietari del Dreamland ens hostatjaria en una casa d'habitacions amb dret a cuina i, a canvi, nosaltres realitzaríem petites feines per a ell.

Què innocents! Petites feines a canvi d'habitació!

Pensàvem menjar-nos Chicago però tan sols erem un petit i trist aperitiu per a una ciutat en expansió.

A cap de dues setmanes ja havíem fet de tot menys tocar música, però no ens podíem queixar; teníem un sostre i no ens faltava el menjar, era més el que havíem deixat enrere allà a New Orleans. Però cada matinada, quan arribàvem amb els diners recaudats per al Nick, el propietari, les notes amb els diferents instruments a dalt de l'escenari em traspassaven fins deixar-me atordit.

Com atordit em vaig quedar aquell matí que em vaig llevar amb la visió del llit buit del Buddy. Vaig recordar que m'havia dit que no l'esperés despert, que tornaria tard d'un encàrrec. Vaig preguntar per ell als llocs que solíem freqüentar als matins i res, al Dreamland tampoc en sabien res.

Em vaig començar a preocupar. On s'havia ficat el Buddy?

Dibuix del Toni unint les Terres de l'Ebre amb el jazz

UNA MAR DE JOSEPS JA ESTÀ EN MARXA

Cada cop està més a prop el moment de tenir UNA MAR DE JOSEPS a les mans i poder-lo fullejar. Aquests dies Toni ha estat polint els detalls dels dibuixos del llibre. Els ha estat revisant tots, un a un, abans de tornar-los a enviar cap a Lloret de Mar. Allí es retrobaran amb el Josepet, l'avi, el peix misteriós... I després de cap a l'impremta!!!

El flyer de la convocatòria del  Joan Llaverias 2012 amb una imatge del nostre conte, guanyador del 2011

No us podem explicar amb paraules les ganes que tenim de veure el llibre publicat, esperem que vatros també en tingueu tantes ganes. Serà el primer llibre que publiquem els tres junts, després de poc més d'un any treballant plegats en els projectes més variats. Sempre recordarem el premi Joan Llaverias com l'inici d'una aventura que esperem que sigue inacabable i plena de sorpreses, com la mar del conte.

Taula de treball del Toni, on reposen els dibuixos originals del conte

ADÉU ALS JESUÏTES DE L'OBSERVATORI

Pare Sanclement

En el moment en que llegiu aquestes línies, els tres últims jesuïtes de l'Observatori de l'Ebre ja hauran empaquetat les seues pertinençes i els seus records i ja estaran gaudint del seu darrer destí. Després de més de 100 anys, els jesuïtes abandonen un Observatori que ells mateixos van fundar el 1904. Llegeixo que la falta de vocacions ha obligat a la Companyia de Jesús a replegar els seus pocs efectius, encara que continuarà formant part del Patronat de l'Observatori.

Ja no es tornarà a repetir aquella imatge tan comuna com única dels pares jesuïtes amb la seua cartera sota el braç camí del centre geofísic. Aquesta imatge em trasllada als anys de la meua infantesa, quan tots els capvespres esperava al darrera de casa meua que els pares i germans jesuïtes abandonessen la seua atalaya científica, i rebessen, amb retalls de les seues publicacions, als nens que els esperàvem fora.

La gent de Roquetes vam aprendre a apreciar a aquells personatges entranyables que es deixaven veure fora de l'Observatori envoltats per una aurèola de misteri. Aquest misteri, amb tints d'imaginació infantil, es va anar desvetllant a mesura que vam ser conscients de les activitats que els jesuïtes desenvolupaven entremig d'aquell paisatge de garrofers. Quan vèiem passar els autobusos plens de gent cap a l'Observatori i, ens assabentàvem per la premsa de la importància científica que tenia el centre arreu del món, ens sentíem orgullosos de que el nostre poble fós el protagonista.

Des d'ara l'Observatori de l'Ebre continua la seua gran tasca sense els pares i germans jesuïtes que el van ajudar a aixecar, però al nostre poble sempre tindran un raconet entre els nostres pensaments.

"LO BAILO"

Lo Bailo i les seues obres d'art



Arriben les festes d'hivern i, com tots els anys, els carrers s'omplen de gent buscant els millors productes per celebrar-ho. La nostra ciutat aquest any està d'estalvi, així que per fi un any sense llums, ni nadales sonant tot el dia. Aquest any podríem dir que és un any perfecte per fugir de tot i deixar-nos seduir per l'encanteri de l'hivern. La tranquil.litat que es respira als nostres carrers és difícil de trobar enlloc, i què millor que celebrar-ho. Això sí, la fireta de nadal se celebrarà com tots els anys. Dins al Mercat municipal de Roquetes, els artesans i comerciants ens oferiran les seues petites o grans produccions i aquí, com no, entra el nostre artesà José "lo Bailo" o "lo Murciano", un dels pocs que encara continua treballant amb les seues mans.

José és algerià de naixement i, de ben petit, el destí el portà a Múrcia, i de Múrcia a les Terres de l'Ebre, concretament a Jesús. L'amor per Carme "la Baila", amb molt de gust el traslladarà al nostre poble, Roquetes, i aquí hi viu des del dia del seu casament.

Amb noranta-cinc anys "lo Bailo" desprèn energia pels quatre costats, i un somriure contagiós; els ulls li brillen quan conta tot el que ha fet a la vida i el que encara pensa fer. D'ofici pedrer, foradava el terra amb màquines i també amb les seues mans, per a que després es poguessin construir carreteres.

Però és la seua afició per la fusta la que desperta la nostra curiositat; ens ensenya tot d'estris elaborats per ell: morters, forquilles, bastons per caminar amb mànecs d'animals, cucaferes, una pipa de fumar, encara que per aquesta no passaria el fum per enlloc: no està foradada, és apta per a la llei antitabac.

Totes són petites obres d'art, fetes amb les seues pròpies mans. Ens diu que va començar a treballar la fusta quan es va jubilar. La primera cosa que va fer van ser culleres; utilitza gúbies i cargols per buidar la fusta, raspes i llimes per donar-li forma... De tot el que fa, reconeix que el que més li agrada és fer culleres i morterets, d'aquests en té en miniatura, molt petits, tant que se'ns fa difícil imaginar com pot fer-los. La caixa de les miniatures sembla una caixa de tresors, dins d'aquesta n'hi ha de més petites de caixes, i de dins de cada una en surten petites joies, treballades totes amb les seues mans, s'ho mira i les toca, amb tots els sentits. Anys i anys de feina tancats dins d'una caixa: la caixa dels records.

Però aquestes joies no estan sempre tancades. Una vegada a l'any surten, les posa damunt la taula ben ordenades i la gent del poble en pot gaudir, i fins i tot adquirir-ne alguna. I és que per nadal les obres d'art del Bailo viatgen fins al Mercat i són, com no, l'atracció de nens, joves, i no tan joves; ell sap que és l'artesà més fi que tenim entre nosaltres aquests dies de fira nadalenca, i aprofita per arroplegar quatre cèntims, que li permetran seguir fent les petites obres d'art que lluiran a la seua parada la propera fireta de nadal.

El seu somriure s'encomana