ADÉU ALS JESUÏTES DE L'OBSERVATORI

Pare Sanclement

En el moment en que llegiu aquestes línies, els tres últims jesuïtes de l'Observatori de l'Ebre ja hauran empaquetat les seues pertinençes i els seus records i ja estaran gaudint del seu darrer destí. Després de més de 100 anys, els jesuïtes abandonen un Observatori que ells mateixos van fundar el 1904. Llegeixo que la falta de vocacions ha obligat a la Companyia de Jesús a replegar els seus pocs efectius, encara que continuarà formant part del Patronat de l'Observatori.

Ja no es tornarà a repetir aquella imatge tan comuna com única dels pares jesuïtes amb la seua cartera sota el braç camí del centre geofísic. Aquesta imatge em trasllada als anys de la meua infantesa, quan tots els capvespres esperava al darrera de casa meua que els pares i germans jesuïtes abandonessen la seua atalaya científica, i rebessen, amb retalls de les seues publicacions, als nens que els esperàvem fora.

La gent de Roquetes vam aprendre a apreciar a aquells personatges entranyables que es deixaven veure fora de l'Observatori envoltats per una aurèola de misteri. Aquest misteri, amb tints d'imaginació infantil, es va anar desvetllant a mesura que vam ser conscients de les activitats que els jesuïtes desenvolupaven entremig d'aquell paisatge de garrofers. Quan vèiem passar els autobusos plens de gent cap a l'Observatori i, ens assabentàvem per la premsa de la importància científica que tenia el centre arreu del món, ens sentíem orgullosos de que el nostre poble fós el protagonista.

Des d'ara l'Observatori de l'Ebre continua la seua gran tasca sense els pares i germans jesuïtes que el van ajudar a aixecar, però al nostre poble sempre tindran un raconet entre els nostres pensaments.

"LO BAILO"

Lo Bailo i les seues obres d'art



Arriben les festes d'hivern i, com tots els anys, els carrers s'omplen de gent buscant els millors productes per celebrar-ho. La nostra ciutat aquest any està d'estalvi, així que per fi un any sense llums, ni nadales sonant tot el dia. Aquest any podríem dir que és un any perfecte per fugir de tot i deixar-nos seduir per l'encanteri de l'hivern. La tranquil.litat que es respira als nostres carrers és difícil de trobar enlloc, i què millor que celebrar-ho. Això sí, la fireta de nadal se celebrarà com tots els anys. Dins al Mercat municipal de Roquetes, els artesans i comerciants ens oferiran les seues petites o grans produccions i aquí, com no, entra el nostre artesà José "lo Bailo" o "lo Murciano", un dels pocs que encara continua treballant amb les seues mans.

José és algerià de naixement i, de ben petit, el destí el portà a Múrcia, i de Múrcia a les Terres de l'Ebre, concretament a Jesús. L'amor per Carme "la Baila", amb molt de gust el traslladarà al nostre poble, Roquetes, i aquí hi viu des del dia del seu casament.

Amb noranta-cinc anys "lo Bailo" desprèn energia pels quatre costats, i un somriure contagiós; els ulls li brillen quan conta tot el que ha fet a la vida i el que encara pensa fer. D'ofici pedrer, foradava el terra amb màquines i també amb les seues mans, per a que després es poguessin construir carreteres.

Però és la seua afició per la fusta la que desperta la nostra curiositat; ens ensenya tot d'estris elaborats per ell: morters, forquilles, bastons per caminar amb mànecs d'animals, cucaferes, una pipa de fumar, encara que per aquesta no passaria el fum per enlloc: no està foradada, és apta per a la llei antitabac.

Totes són petites obres d'art, fetes amb les seues pròpies mans. Ens diu que va començar a treballar la fusta quan es va jubilar. La primera cosa que va fer van ser culleres; utilitza gúbies i cargols per buidar la fusta, raspes i llimes per donar-li forma... De tot el que fa, reconeix que el que més li agrada és fer culleres i morterets, d'aquests en té en miniatura, molt petits, tant que se'ns fa difícil imaginar com pot fer-los. La caixa de les miniatures sembla una caixa de tresors, dins d'aquesta n'hi ha de més petites de caixes, i de dins de cada una en surten petites joies, treballades totes amb les seues mans, s'ho mira i les toca, amb tots els sentits. Anys i anys de feina tancats dins d'una caixa: la caixa dels records.

Però aquestes joies no estan sempre tancades. Una vegada a l'any surten, les posa damunt la taula ben ordenades i la gent del poble en pot gaudir, i fins i tot adquirir-ne alguna. I és que per nadal les obres d'art del Bailo viatgen fins al Mercat i són, com no, l'atracció de nens, joves, i no tan joves; ell sap que és l'artesà més fi que tenim entre nosaltres aquests dies de fira nadalenca, i aprofita per arroplegar quatre cèntims, que li permetran seguir fent les petites obres d'art que lluiran a la seua parada la propera fireta de nadal.

El seu somriure s'encomana

LLEGIR ENS FA SER LLIURES

Quantes vegades haurem escoltat el comentari jo no llegeixo perque el temps no em dóna per a més. Potser aquesta frase encobreix una excusa més per no exposar els verdaders motius de no llegir.

El temps mai hauria de ser una excusa per no llegir, perque és justament quan llegim que el temps es fa etern. Llegint, els segons s'estiren, al mateix temps que ho fa la nostra imaginació, i cada paraula és un esglaó més de l'escala que ens porta a llocs que ni tan sols hem arribat a somiar. Llocs que existeixen entre les pàgines dels llibres i són únics i irrepetibles per a cada lector.

Recordo moments de lectures compartides, amb la ment o amb la veu; és realment màgic connectar amb algú mentre es llegeix un mateix llibre, compartir llocs i personatges inexistents que es fan reals amb el sortilegi de les paraules...

La propera vegada que algú ens digue que no té temps per a llegir, potser li podríem contestar que l'excusa més real seria dir jo no llegeixo perque tinc temor de ser massa lliure.

Dedicatòria del Toni per a un exemplar del llibre "El gat Galeret i la terrissa"

A L'HORA BRUIXA

La lluna tenyia de plata la negra nit mentre la Joana, al fil de l'hora bruixa, intentava trobar la senderola que la retornaria allí on el bosc topava amb les primeres cases del seu poble. A la Joana l'acompanyaven les criatures nocturnes del bosc, que de tant en tant responien als seus bufits amb llargs udols. La noia anava carregada amb una gran cistella de vímet, regal de la seua àvia al complir els setze anys. Un drap d'arpillera amagava tot allò que havia recollit al bosc, herbes remeieres que satisfarien les necessitats de la seua clientela.

La Joana, igual que totes les dones de la seua família, era valenta i d'esperit fort. Estava acostumada a les adversitats, començant per la fugida del seu pare al poc de néixer ella, i no s'arronsava a l'hora d'endinsar-se al bosc en nits de lluna com aquesta. La dèbil salut de la seua mare, empitjorada per aquell hivern tan dur, havia obligat a la Joana a encarregar-se de les aventures nocturnes al bosc. Però no volia fer patir a la mare més del compte i prenia totes les precaucions possibles per evitar que la descobrissin amb aquell sospitós tresor dins la cistella. La seua àvia ja l'havia posat sobre avís:

- Joana, bruixeta estimada, guarda-te'n prou dels qui volen saber massa, el mal ens espera darrera de cada cantonada...