ADÉU ALS JESUÏTES DE L'OBSERVATORI

Pare Sanclement

En el moment en que llegiu aquestes línies, els tres últims jesuïtes de l'Observatori de l'Ebre ja hauran empaquetat les seues pertinençes i els seus records i ja estaran gaudint del seu darrer destí. Després de més de 100 anys, els jesuïtes abandonen un Observatori que ells mateixos van fundar el 1904. Llegeixo que la falta de vocacions ha obligat a la Companyia de Jesús a replegar els seus pocs efectius, encara que continuarà formant part del Patronat de l'Observatori.

Ja no es tornarà a repetir aquella imatge tan comuna com única dels pares jesuïtes amb la seua cartera sota el braç camí del centre geofísic. Aquesta imatge em trasllada als anys de la meua infantesa, quan tots els capvespres esperava al darrera de casa meua que els pares i germans jesuïtes abandonessen la seua atalaya científica, i rebessen, amb retalls de les seues publicacions, als nens que els esperàvem fora.

La gent de Roquetes vam aprendre a apreciar a aquells personatges entranyables que es deixaven veure fora de l'Observatori envoltats per una aurèola de misteri. Aquest misteri, amb tints d'imaginació infantil, es va anar desvetllant a mesura que vam ser conscients de les activitats que els jesuïtes desenvolupaven entremig d'aquell paisatge de garrofers. Quan vèiem passar els autobusos plens de gent cap a l'Observatori i, ens assabentàvem per la premsa de la importància científica que tenia el centre arreu del món, ens sentíem orgullosos de que el nostre poble fós el protagonista.

Des d'ara l'Observatori de l'Ebre continua la seua gran tasca sense els pares i germans jesuïtes que el van ajudar a aixecar, però al nostre poble sempre tindran un raconet entre els nostres pensaments.

"LO BAILO"

Lo Bailo i les seues obres d'art



Arriben les festes d'hivern i, com tots els anys, els carrers s'omplen de gent buscant els millors productes per celebrar-ho. La nostra ciutat aquest any està d'estalvi, així que per fi un any sense llums, ni nadales sonant tot el dia. Aquest any podríem dir que és un any perfecte per fugir de tot i deixar-nos seduir per l'encanteri de l'hivern. La tranquil.litat que es respira als nostres carrers és difícil de trobar enlloc, i què millor que celebrar-ho. Això sí, la fireta de nadal se celebrarà com tots els anys. Dins al Mercat municipal de Roquetes, els artesans i comerciants ens oferiran les seues petites o grans produccions i aquí, com no, entra el nostre artesà José "lo Bailo" o "lo Murciano", un dels pocs que encara continua treballant amb les seues mans.

José és algerià de naixement i, de ben petit, el destí el portà a Múrcia, i de Múrcia a les Terres de l'Ebre, concretament a Jesús. L'amor per Carme "la Baila", amb molt de gust el traslladarà al nostre poble, Roquetes, i aquí hi viu des del dia del seu casament.

Amb noranta-cinc anys "lo Bailo" desprèn energia pels quatre costats, i un somriure contagiós; els ulls li brillen quan conta tot el que ha fet a la vida i el que encara pensa fer. D'ofici pedrer, foradava el terra amb màquines i també amb les seues mans, per a que després es poguessin construir carreteres.

Però és la seua afició per la fusta la que desperta la nostra curiositat; ens ensenya tot d'estris elaborats per ell: morters, forquilles, bastons per caminar amb mànecs d'animals, cucaferes, una pipa de fumar, encara que per aquesta no passaria el fum per enlloc: no està foradada, és apta per a la llei antitabac.

Totes són petites obres d'art, fetes amb les seues pròpies mans. Ens diu que va començar a treballar la fusta quan es va jubilar. La primera cosa que va fer van ser culleres; utilitza gúbies i cargols per buidar la fusta, raspes i llimes per donar-li forma... De tot el que fa, reconeix que el que més li agrada és fer culleres i morterets, d'aquests en té en miniatura, molt petits, tant que se'ns fa difícil imaginar com pot fer-los. La caixa de les miniatures sembla una caixa de tresors, dins d'aquesta n'hi ha de més petites de caixes, i de dins de cada una en surten petites joies, treballades totes amb les seues mans, s'ho mira i les toca, amb tots els sentits. Anys i anys de feina tancats dins d'una caixa: la caixa dels records.

Però aquestes joies no estan sempre tancades. Una vegada a l'any surten, les posa damunt la taula ben ordenades i la gent del poble en pot gaudir, i fins i tot adquirir-ne alguna. I és que per nadal les obres d'art del Bailo viatgen fins al Mercat i són, com no, l'atracció de nens, joves, i no tan joves; ell sap que és l'artesà més fi que tenim entre nosaltres aquests dies de fira nadalenca, i aprofita per arroplegar quatre cèntims, que li permetran seguir fent les petites obres d'art que lluiran a la seua parada la propera fireta de nadal.

El seu somriure s'encomana

LLEGIR ENS FA SER LLIURES

Quantes vegades haurem escoltat el comentari jo no llegeixo perque el temps no em dóna per a més. Potser aquesta frase encobreix una excusa més per no exposar els verdaders motius de no llegir.

El temps mai hauria de ser una excusa per no llegir, perque és justament quan llegim que el temps es fa etern. Llegint, els segons s'estiren, al mateix temps que ho fa la nostra imaginació, i cada paraula és un esglaó més de l'escala que ens porta a llocs que ni tan sols hem arribat a somiar. Llocs que existeixen entre les pàgines dels llibres i són únics i irrepetibles per a cada lector.

Recordo moments de lectures compartides, amb la ment o amb la veu; és realment màgic connectar amb algú mentre es llegeix un mateix llibre, compartir llocs i personatges inexistents que es fan reals amb el sortilegi de les paraules...

La propera vegada que algú ens digue que no té temps per a llegir, potser li podríem contestar que l'excusa més real seria dir jo no llegeixo perque tinc temor de ser massa lliure.

Dedicatòria del Toni per a un exemplar del llibre "El gat Galeret i la terrissa"

A L'HORA BRUIXA

La lluna tenyia de plata la negra nit mentre la Joana, al fil de l'hora bruixa, intentava trobar la senderola que la retornaria allí on el bosc topava amb les primeres cases del seu poble. A la Joana l'acompanyaven les criatures nocturnes del bosc, que de tant en tant responien als seus bufits amb llargs udols. La noia anava carregada amb una gran cistella de vímet, regal de la seua àvia al complir els setze anys. Un drap d'arpillera amagava tot allò que havia recollit al bosc, herbes remeieres que satisfarien les necessitats de la seua clientela.

La Joana, igual que totes les dones de la seua família, era valenta i d'esperit fort. Estava acostumada a les adversitats, començant per la fugida del seu pare al poc de néixer ella, i no s'arronsava a l'hora d'endinsar-se al bosc en nits de lluna com aquesta. La dèbil salut de la seua mare, empitjorada per aquell hivern tan dur, havia obligat a la Joana a encarregar-se de les aventures nocturnes al bosc. Però no volia fer patir a la mare més del compte i prenia totes les precaucions possibles per evitar que la descobrissin amb aquell sospitós tresor dins la cistella. La seua àvia ja l'havia posat sobre avís:

- Joana, bruixeta estimada, guarda-te'n prou dels qui volen saber massa, el mal ens espera darrera de cada cantonada...

EL BLAUET, UN PESCADOR TÍMID

De vegades, el regne animal ens sorprèn amb un exemplar ben curiós. És el cas del blauet, un ocellet aqüàtic que pren el seu nom comú del color blau turquesa que el caracteritza. Tot i ser d'un color tan vistós, el blauet sembla més aviat tímid i solitari; li costa deixar-se veure.

El podem trobar aprop de rius, rieres i basses d'aigües netes, sobrevolant l'aigua a gran velocitat i intentant pescar algun peix amb el seu bec poderós com un punyal.


Alcedo Atthis, conegut com a blauet, arner, blavet, martín pescador...

 Tot i que en els darrers anys el número d'exemplars de blauet ha sofert una davallada, encara el podem observar en trams baixos del riu Ebre. Això sí, penseu que és un ocell molt sensible a la contaminació de l'aigua i a l'ús de pesticides; per tant, hem de mantenir el nostre riu ben net si volem continuar sorprenent-nos amb la visió del blauet.



NO US PENSEU QUE EL CANAL ERA COM ÉS ARA

Apunts de l'antic canal de la dreta de l'Ebre






El canal tenia vida, les seves parets eren de terra, els arbres creixien gairebé dins l'aigua; pels seus voltants, la gent, amb el seu caminar, havia format camins nous. No estaves mai sol, caminaves sempre acompanyat de petites criatures verdes d'ulls enormes que, en veure't, saltaven dins l'aigua, on es trobaven amb uns altres amics llargs de potes i que nadaven contra corrent: "els sabaters".

De fet, el canal era ple de peixos, qualsevol podia pescar i, quan dic qualsevol, em refereixo a que no calia tenir una canya de pescador, els que no tenien diners per comprar-se'n una, se la feien ells mateixos; es tallaven una canya del canyar més proper, li lligaven un fil a una de les puntes i al fil un ham, i amb això n'hi havia prou per passar un bon dia de pesca.

El peix era abundant: tenques, barbs, madrilles, carpes i anguiles. També hi havia trucs per pescar més, com situar-te baix del pont, on hi havia un xop molt gran i els peixos paraven a descansar, perque es cansaven de nadar, sabeu que naden contra corrent?



 

Doncs aquell era un lloc privilegiat, no només per la pesca sinó perque el xop feia una ombra boníssima. Quina llàstima! Ja que aquest lloc tenia amo, com tots els millors llocs, i l'amo era José "lo Birbo", llavors ell tenia quaranta anys i no us penseu que tenia els cabells tan llargs com ara.



Els nens no tenien cap peresa en llevar-se la roba i tirar-se a l'aigua, el canal sempre era ple de nens i no tan nens. El pont de Rebull era una de les atraccions favorites, muntaven dalt i saltaven. Què bé s'ho passaven!

 

L'altre dia sentia parlar gent gran, que deien que l'aigua del canal la utilitzaven per beure, sí, heu llegit bé, bebien de les sortides d'aigua que utilitzaven els pagesos per regar els horts. El cor se m'encongeix de pensar que en tan sols dues generacions hem sigut capaços de devorar bona part d'aquesta natura, i em pregunto què és el que nosaltres podrem contar als nostres descendents, potser ni tan sols podran recordar que algun dia per aquest canal corria aigua. Igual ens tocarà enterrar-lo?



 


 



PEIX, PEIXET...EL CÀSTING

Aquí podeu veure el peix que va servir de model per a un dels personatges del conte Una mar de Joseps. Després de mirar i remirar revistes de natura i de fer un munt d'esbossos a la llibreta, el Toni es va dirigir al Mercat de Roquetes a remenar entre les parades de peix. Era aprop del migdia, i ben poca cosa quedava. La peixatera encara no entén què buscava ni perquè es va fixar en aquest. Poc s'esperava trobar-se'l dibuixat a les pàgines d'un llibre.



Potser podríem fer un concurs per trobar el nom del peix...



L'ESTIU NO ENS ABANDONA

TASTETS D'ESTIU

Veremo sobre la sorra amb peus de vidre

mentre un mar inquiet m'empaita.

Escric paraules que l'aigua, traïdora, esborra.

Ensenyo al vent la pell més blanca,

lliscosa, a punt de sal.

Admiro l'horitzó perfecte de corva plana,

llit del sol en hora baixa.

Mentre els dies s'escurcen,

intento atrapar olors d'estiu

que facin de l'hivern un temps menys feixuc

Estiu de 2011

Delta de l'Ebre



ELS GATS, INDEPENDENTS I SOLITARIS

Artistes del silenci i grans observadors, viuen entre nosaltres sense que ni ens n'adonem. D'entre els animals domèstics, diríem que els gats són sense dubte els reis de la personalitat. No s'impacienten i això els fa realment els millors caçadors del nostre entorn. Ells mai es rendiran als nostres peus, al contrari, ens convertiran en els seus criats i, sota una espècie d'encanteri, acabarem donant-los-hi el que ens demanen.

Treu la pota, observa i, com si tot estés controlat, es decideix a sortir...

AIXÍ ÉS COM HA QUEDAT L'EXPO!

Al conte "El somni del Louis", el jazz aporta optimisme i alegria a unes vides que intenten sortir-se'n de la més absoluta precarietat. Això passava als anys 30 als Estats Units, i ara no estem tan lluny d'aquella situació.
Així que, com cantava un dels jazzmen d'aquella època:

Let me sing and I'm happy



EN LOUIS VA A LA VILADRICH

En Louis torna a estar en marxa. Ell i els habitants del Camp de Nipomo estaran presents a la llibreria La 2 de Viladrich, http://www.la2deviladrich.cat/, des del dia 3 d'octubre fins el 31 del mateix mes.

Fixeu-vos-hi bé en totes les il.lustracions i dibuixos exposats perque hi haurà novetats.

Us hi esperem!

El Louis arriba al Camp de Nipomo

CANTAVEN ELS OCELLS L'ALBA

Hi ha cops en que necessitem retrobar-nos amb el nostre estat més primitiu i ens mirem la natura, potser indiferents, potser interessats, més o menys extasiats.

Procurem passar desapercebuts entre el seu reialme, mimetitzar-nos i formar part d'ella. Quan ho aconseguim, ella ens regala instantànies que potser aviat perdran el seu color fins que acabem oblidant l'original.

Quan dibuixem ens adonem que la natura, apart de primitiva, és original.

Esbossos i apunts a partir de fotos preses a la Bassa de les Olles i al Fangar,
setembre de 2010

DIBUIXOS DE LLORET DE MAR

Ha arribat el moment de donar-vos més detalls sobre el Premi Joan Llaverias que vam guanyar a l'abril. El conte el vam enviar a Lloret de Mar el darrer dia del plaç, i quan ja havíem deixat de creure en les nostres possibilitats, va i ens truquen de l'Ajuntament convidant-nos a la Nit de la Cultura Lloretenca, sense dir-nos si erem o no els guanyadors. I ja ens veieu tres dies abans de l'entrega decidint si hi anàvem.

I com ja sabeu vam guanyar, i ens en vam anar a dormir amb un trofeu amb els nostres noms a sota el braç. Al matí següent vam aprofitar per veure algun dels llocs de Lloret que ens havien aconsellat la nit abans durant el sopar: el Museu del Mar, el Cementeri Modernista, amb sepulcres de Puig i Cadafalch, i els Jardins de Santa Clotilde, amb unes vistes impressionants del Mediterrani.

El Toni no va perdre el temps i va fer uns esbossos que dies després, al seu estudi, es van convertir en aquest dibuixos:



Cementeri modernista de Lloret de Mar



Detall del dibuix anterior

Jardins de Santa Clotilde



Mascaró exposat al Museu del Mar



ELS DIBUIXOS DEL ROC PER A "EL SOMNI DEL LOUIS"

Avui us mostrem dos dels dibuixos que el Roc ha fet per a l'exposició "El somni del Louis". Són retrats de músics de jazz, en blanc i negre i a llapis.



Jelly Roll Morton, pianista, compositor i cantant nord-americà



Duke Ellington, compositor, director d'orquestra i pianista nord-americà





INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ "EL SOMNI DEL LOUIS"

Acabem de complir amb el nostre segon projecte. Aquesta tarde, amb una mica de retard sobre l'horari previst, "El somni del Louis" ha quedat obert al públic. El regidor de festes de l'Ajuntament de Tortosa, sr. Domingo Tomàs, acompanyat del sr. Xavier Bertomeu, director de la Mostra de Jazz, han inaugurat l'exposició. Els nostres il.lustradors, Toni i Roc, han tingut un dia mogudet preparant els textos i els dibuixos per penjar-los a La Caseta del Formatge. Al final tot ha quedat perfecte, i la família i els amics l'han pogut veure per primera vegada. La veritat és que han estat moltes setmanes de feina però el resultat ha valgut molt la pena.

Gràcies a tots els que heu vingut avui i als que penseu fer-ho durant els dies següents.

"EL SOMNI DEL LOUIS" COMENÇA AIXÍ...

Aquí teniu un petit avançament del conte:

"Quan el cotxe se'ns va parar a la vora del camí, sabíem que no tornaria a arrencar. Igual com sabíem que no tornaríem a la nostra granja, que ens l'havia prés el banc i no podríem recuperar-la. I, per més que ho intentava, ja no recordava el gust de la llet de la nostra vaca Lisie, ni el del pa recent fet per la mare. Ara tan sols pensava en com omplir la panxa, tant hi feia el gust que tingués el menjar."

Si voleu llegir més haureu d'anar a veure l'exposició o esperar que ens el publique algú.

CARTELL DE L'EXPOSICIÓ "EL SOMNI DEL LOUIS"

Aquí teniu, acabats de sortir del "forn" del nostre il.lustrador, dues versions del cartell de la nostra exposició a La Caseta del Formatge. Recordeu que l'exposició s'inaugura el 25 de juny, dissabte, a les 7 de la tarde.

Us esperem.

EXPOSICIÓ "EL SOMNI DEL LOUIS" A LA XVIII MOSTRA DE JAZZ DE TORTOSA

Ja tenim un nou repte a punt. Es tracta d'una exposició dins dels actes de la Mostra de Jazz de Tortosa. La podreu veure al restaurant La Caseta del Formatge des del dia 25 de juny fins al 10 de juliol. El muntatge es composa d'un conte ambientat als anys 30 als EE.UU., les seves corresponents il.lustracions a color i una sèrie d'il.lustracions en blanc i negre dels músics que van formar part de la banda sonora del jazz d'aquella època. Tota una feinada de la que estem molt orgullosos.

GUANYADORS DEL PREMI JOAN LLAVERIAS 2011

El 15 d'abril vam rebre el premi Joan Llaverias de conte il.lustrat a la ciutat de LLoret de Mar, i esperem veure'l publicat pròximament.