BYE BYE NEW ORLEANS, HI CHICAGO

A New Orleans les coses s'havien posat difícils, tant per a viure com per a tocar, tocar música s'entén. Estàvem a prop d'encetar una nova dècada, la dels vint, i la primera gran guerra europea ja havia traspassat fronteres, fins i tot les nostres. Per això quan el Buddy em va dir que a Chicago seria més fàcil trobar feina, no m'ho vaig pensar gaire, en realitat no ens ho vam pensar gens.

El dia en que tots dos vam arribar a Chicago, una pluja fina amerava els seus bulliciosos carrers, i la nostra il.lusió ens feia de paraigües. Havia deixat una nota a casa anunciant-los que marxava i m'enduia la meua atrotinada trompeta, crec que ja de tercera mà, i poca cosa més. Estava imaginant-me la cara del meu pare al descobrir que jo havia fotut el camp de casa, quan el Buddy va cridar la meua atenció:

- Ei, Bigcat, hauríem de preguntar per on para el South Side!

- Només ens cal flairar la música, no oblidis que els negres portem el ritme a la sang -vaig dir-li jo.

Però no vam ser nosaltres els qui vam trobar el South Side, va ser el South Side el que ens va localitzar. Cansats ja de la pluja tocacollons vam decidir buscar refugi momentani en el primer local que trobéssem al voltar la cantonada. Al poc, el Buddy i jo ens vam mirar i vam somriure llargament en llegir el rètol que teníem davant dels nassos: "Dreamland Cafe".

A aquella hora del matí el cambrer del local es prenia la seua feina amb calma, trafegava amb les cadires apujant-les damunt les taules i ni ens va mirar al dirigir-nos cap a ell. Al cap d'una estona de parlar-li ja ens vam semblar més simpàtic, sobretot perquè va aconseguir-nos allotjament; el propietari del Dreamland ens hostatjaria en una casa d'habitacions amb dret a cuina i, a canvi, nosaltres realitzaríem petites feines per a ell.

Què innocents! Petites feines a canvi d'habitació!

Pensàvem menjar-nos Chicago però tan sols erem un petit i trist aperitiu per a una ciutat en expansió.

A cap de dues setmanes ja havíem fet de tot menys tocar música, però no ens podíem queixar; teníem un sostre i no ens faltava el menjar, era més el que havíem deixat enrere allà a New Orleans. Però cada matinada, quan arribàvem amb els diners recaudats per al Nick, el propietari, les notes amb els diferents instruments a dalt de l'escenari em traspassaven fins deixar-me atordit.

Com atordit em vaig quedar aquell matí que em vaig llevar amb la visió del llit buit del Buddy. Vaig recordar que m'havia dit que no l'esperés despert, que tornaria tard d'un encàrrec. Vaig preguntar per ell als llocs que solíem freqüentar als matins i res, al Dreamland tampoc en sabien res.

Em vaig començar a preocupar. On s'havia ficat el Buddy?

Dibuix del Toni unint les Terres de l'Ebre amb el jazz