La lluna tenyia de plata la negra nit mentre la Joana, al fil de l'hora bruixa, intentava trobar la senderola que la retornaria allí on el bosc topava amb les primeres cases del seu poble. A la Joana l'acompanyaven les criatures nocturnes del bosc, que de tant en tant responien als seus bufits amb llargs udols. La noia anava carregada amb una gran cistella de vímet, regal de la seua àvia al complir els setze anys. Un drap d'arpillera amagava tot allò que havia recollit al bosc, herbes remeieres que satisfarien les necessitats de la seua clientela.
La Joana, igual que totes les dones de la seua família, era valenta i d'esperit fort. Estava acostumada a les adversitats, començant per la fugida del seu pare al poc de néixer ella, i no s'arronsava a l'hora d'endinsar-se al bosc en nits de lluna com aquesta. La dèbil salut de la seua mare, empitjorada per aquell hivern tan dur, havia obligat a la Joana a encarregar-se de les aventures nocturnes al bosc. Però no volia fer patir a la mare més del compte i prenia totes les precaucions possibles per evitar que la descobrissin amb aquell sospitós tresor dins la cistella. La seua àvia ja l'havia posat sobre avís:
- Joana, bruixeta estimada, guarda-te'n prou dels qui volen saber massa, el mal ens espera darrera de cada cantonada...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu opinar no us talleu i endavant...