A L'HORA BRUIXA

La lluna tenyia de plata la negra nit mentre la Joana, al fil de l'hora bruixa, intentava trobar la senderola que la retornaria allí on el bosc topava amb les primeres cases del seu poble. A la Joana l'acompanyaven les criatures nocturnes del bosc, que de tant en tant responien als seus bufits amb llargs udols. La noia anava carregada amb una gran cistella de vímet, regal de la seua àvia al complir els setze anys. Un drap d'arpillera amagava tot allò que havia recollit al bosc, herbes remeieres que satisfarien les necessitats de la seua clientela.

La Joana, igual que totes les dones de la seua família, era valenta i d'esperit fort. Estava acostumada a les adversitats, començant per la fugida del seu pare al poc de néixer ella, i no s'arronsava a l'hora d'endinsar-se al bosc en nits de lluna com aquesta. La dèbil salut de la seua mare, empitjorada per aquell hivern tan dur, havia obligat a la Joana a encarregar-se de les aventures nocturnes al bosc. Però no volia fer patir a la mare més del compte i prenia totes les precaucions possibles per evitar que la descobrissin amb aquell sospitós tresor dins la cistella. La seua àvia ja l'havia posat sobre avís:

- Joana, bruixeta estimada, guarda-te'n prou dels qui volen saber massa, el mal ens espera darrera de cada cantonada...

EL BLAUET, UN PESCADOR TÍMID

De vegades, el regne animal ens sorprèn amb un exemplar ben curiós. És el cas del blauet, un ocellet aqüàtic que pren el seu nom comú del color blau turquesa que el caracteritza. Tot i ser d'un color tan vistós, el blauet sembla més aviat tímid i solitari; li costa deixar-se veure.

El podem trobar aprop de rius, rieres i basses d'aigües netes, sobrevolant l'aigua a gran velocitat i intentant pescar algun peix amb el seu bec poderós com un punyal.


Alcedo Atthis, conegut com a blauet, arner, blavet, martín pescador...

 Tot i que en els darrers anys el número d'exemplars de blauet ha sofert una davallada, encara el podem observar en trams baixos del riu Ebre. Això sí, penseu que és un ocell molt sensible a la contaminació de l'aigua i a l'ús de pesticides; per tant, hem de mantenir el nostre riu ben net si volem continuar sorprenent-nos amb la visió del blauet.



NO US PENSEU QUE EL CANAL ERA COM ÉS ARA

Apunts de l'antic canal de la dreta de l'Ebre






El canal tenia vida, les seves parets eren de terra, els arbres creixien gairebé dins l'aigua; pels seus voltants, la gent, amb el seu caminar, havia format camins nous. No estaves mai sol, caminaves sempre acompanyat de petites criatures verdes d'ulls enormes que, en veure't, saltaven dins l'aigua, on es trobaven amb uns altres amics llargs de potes i que nadaven contra corrent: "els sabaters".

De fet, el canal era ple de peixos, qualsevol podia pescar i, quan dic qualsevol, em refereixo a que no calia tenir una canya de pescador, els que no tenien diners per comprar-se'n una, se la feien ells mateixos; es tallaven una canya del canyar més proper, li lligaven un fil a una de les puntes i al fil un ham, i amb això n'hi havia prou per passar un bon dia de pesca.

El peix era abundant: tenques, barbs, madrilles, carpes i anguiles. També hi havia trucs per pescar més, com situar-te baix del pont, on hi havia un xop molt gran i els peixos paraven a descansar, perque es cansaven de nadar, sabeu que naden contra corrent?



 

Doncs aquell era un lloc privilegiat, no només per la pesca sinó perque el xop feia una ombra boníssima. Quina llàstima! Ja que aquest lloc tenia amo, com tots els millors llocs, i l'amo era José "lo Birbo", llavors ell tenia quaranta anys i no us penseu que tenia els cabells tan llargs com ara.



Els nens no tenien cap peresa en llevar-se la roba i tirar-se a l'aigua, el canal sempre era ple de nens i no tan nens. El pont de Rebull era una de les atraccions favorites, muntaven dalt i saltaven. Què bé s'ho passaven!

 

L'altre dia sentia parlar gent gran, que deien que l'aigua del canal la utilitzaven per beure, sí, heu llegit bé, bebien de les sortides d'aigua que utilitzaven els pagesos per regar els horts. El cor se m'encongeix de pensar que en tan sols dues generacions hem sigut capaços de devorar bona part d'aquesta natura, i em pregunto què és el que nosaltres podrem contar als nostres descendents, potser ni tan sols podran recordar que algun dia per aquest canal corria aigua. Igual ens tocarà enterrar-lo?



 


 



PEIX, PEIXET...EL CÀSTING

Aquí podeu veure el peix que va servir de model per a un dels personatges del conte Una mar de Joseps. Després de mirar i remirar revistes de natura i de fer un munt d'esbossos a la llibreta, el Toni es va dirigir al Mercat de Roquetes a remenar entre les parades de peix. Era aprop del migdia, i ben poca cosa quedava. La peixatera encara no entén què buscava ni perquè es va fixar en aquest. Poc s'esperava trobar-se'l dibuixat a les pàgines d'un llibre.



Potser podríem fer un concurs per trobar el nom del peix...



L'ESTIU NO ENS ABANDONA

TASTETS D'ESTIU

Veremo sobre la sorra amb peus de vidre

mentre un mar inquiet m'empaita.

Escric paraules que l'aigua, traïdora, esborra.

Ensenyo al vent la pell més blanca,

lliscosa, a punt de sal.

Admiro l'horitzó perfecte de corva plana,

llit del sol en hora baixa.

Mentre els dies s'escurcen,

intento atrapar olors d'estiu

que facin de l'hivern un temps menys feixuc

Estiu de 2011

Delta de l'Ebre



ELS GATS, INDEPENDENTS I SOLITARIS

Artistes del silenci i grans observadors, viuen entre nosaltres sense que ni ens n'adonem. D'entre els animals domèstics, diríem que els gats són sense dubte els reis de la personalitat. No s'impacienten i això els fa realment els millors caçadors del nostre entorn. Ells mai es rendiran als nostres peus, al contrari, ens convertiran en els seus criats i, sota una espècie d'encanteri, acabarem donant-los-hi el que ens demanen.

Treu la pota, observa i, com si tot estés controlat, es decideix a sortir...

AIXÍ ÉS COM HA QUEDAT L'EXPO!

Al conte "El somni del Louis", el jazz aporta optimisme i alegria a unes vides que intenten sortir-se'n de la més absoluta precarietat. Això passava als anys 30 als Estats Units, i ara no estem tan lluny d'aquella situació.
Així que, com cantava un dels jazzmen d'aquella època:

Let me sing and I'm happy